Com s’ha construït la comunicació en la nostra societat? Per què a l’Economia Social i Solidària reproduïm els mateixos esquemes comunicatius que les estructures neoliberals?
Com a professionals de la comunicació, ens fem moltes preguntes al respecte. Sentim la necessitat de pensar comunicativament els projectes de l’Economia Social i Solidària a través de canals alternatius; tanmateix, ens movem dins la tirania dels indicadors, com ja apuntava la sèrie The Wire en el seu moment. Vivim en una societat on les massives estructures dels gegants tecnològics, l’Internet de les Coses (IoT) i els mitjans de comunicació dominen, sense cap mena de dubte, el relat hegemònic. Però, com hem arribat fins aquí, i què podem fer per combatre-ho?
Aquest article forma part d’una investigació sobre comunicació alternativa i sobirania tecnològica, desenvolupada amb el suport de la Generalitat de Catalunya i el projecte Bruix It, destinat a subvencionar projectes d’emprenedoria digital liderats per dones i d’innovació tecnològica en el cooperativisme. Gràcies a aquesta iniciativa, hem analitzat dos factors molt importants: què passa amb la comunicació avui en dia? I quina sobirania tecnològica volem construir dins del cooperativisme com a eina de comunicació digital?
Punt de partida: el tradicionalisme acadèmic neoliberal
Per poder parlar del marc teòric de la comunicació, cal partir de la poca abundància de teoria crítica de la comunicació a Espanya i Catalunya, amb poca traducció acadèmica i escassa tradició d’investigació en aquest àmbit.
La concurrència de la perspectiva occidental de les teories de la comunicació ha passat per diverses fases que han homogeneïtzat i privatitzat l’espai comunicatiu. Des de les seves primeres fases, situades als anys 20 i 40, quan la comunicació comença a emprar-se en àmbits propagandístics, tant a Europa com als Estats Units, els estudis de la comunicació es plantegen des d’una mirada funcionalista. Aquest fet provoca, al seu torn, un segon període als anys 60 i 70, en què sorgeixen canvis d’enfocament essencials per entendre les teories de la comunicació, que evolucionen cap a la comunicació de masses durant la construcció de l’Estat del Benestar i la consolidació del neoliberalisme i el capitalisme actual.
La decisió d’emprendre un camí cap a la focalització d’aquests estudis va deixar enrere altres propostes alternatives de comunicació, com les desenvolupades a Amèrica Llatina, centrades en la comunicació popular i autogestionada. En canvi, van proliferar els acadèmics que defensaven posicions més capitalistes i neoliberals.
Aquesta nova definició de la comunicació de masses a escala europea va rebre crítiques, especialment de la teoria crítica alemanya de l’Escola de Frankfurt. Tot i que el debat és prou interessant i combina concepcions diverses, a grans trets aquesta escola considerava que, si enteníem els mitjans de comunicació com a mitjans de masses, la manipulació esdevindria el modus operandi i la cultura de masses homogeneïtzaria i desqualificaria la cultura. A més, aspiraven a combinar la idea de transformar el món a partir de la teoria marxista, segons la qual el qüestionament profund de les tendències totalitàries, excloents i conductuals hegemòniques de dominació de l’ésser humà era la pedra filosofal per construir un nou sistema de comunicació.
La concepció d’entendre la massa com a únic receptor simplifica, infantilitza i banalitza l’estructura d’un procés anteriorment conegut com a unidireccional (emissor, canal, missatge i receptor).
El concepte de societat de masses havia estat entès des d’una visió paternalista de la realitat. Des d’aquesta perspectiva crítica, es construeixen classificacions que responen a una altra manera més crítica i de lectura del context social, que ens porten a entendre d’una manera més orgànica i política les teories de la comunicació. En aquest cas, Jan Servaes (2003) inicia aquest vessant treballant en tres anàlisis sobre cap a on havien derivat els sistemes de comunicació, que ens porten a explicar un sistema comunicatiu més complex i amb diverses capes a tenir en compte:
- Enfocament de la modernització (1945-1965): Es tracta d’un corrent inspirat en teories de la modernitat i la innovació. Parteixen de la base que existeix un desequilibri entre les societats causat per la carència d’informació, coneixement i eines tecnològiques per part de comunitats més pobres i que no les permet desenvolupar-se, vivint immersos en el costum i la tradició locals. Aposten per una clara difusió del coneixement des de les societats desenvolupades cap a les tradicionals a través de les tecnologies de la informació, factor que consideren determinant pel desenvolupament de qualsevol societat. Aquest enfocament es planteja des d’una mirada economicista (Servaes, Milakhao, 2005), i conservadora del desenvolupament social. Aquesta teoria va ser ràpidament contestada des d’Amèrica Llatina, i substituïda per la veritable situació que era l'”occidentalització” i “globalització” a través de les estructures neoliberals del mercat.
- Enfocament de la dependència (1965-1980): es tracta d’un corrent que sorgeix en oposició a les teories de la modernitat, i que té el seu origen en les lluites socials, els contextos comunitaris rurals o urbans, i també en les lluites independentistes, anticolonials i antidictatorials de diversos països. Aquest corrent se sustenta per les teories de la dependència les quals defensen que les causes del desenvolupament de les societats són purament estructurals (polítiques, econòmiques, socials i cultural), i que venen derivades d’un sistema d’explotació per part dels països més rics: tinença de terres, falta de llibertats col·lectives, opressió de les cultures indígenes i injustícia global (Gumucio, 2011). Tanmateix, aquesta teoria defensa una autonomia comunicativa que passi justament per un control econòmic i cultural del territori, una situació força irreal tenint en compte les diverses forces polítiques que es mouen al territori, i que no es pot superar la dependència de certs països en un mercat àmpliament globalitzat.
- Enfocament de la multiplicitat (1980-actualitat): aquest enfocament es basa en la idea que no existeixen comunitats o països que funcionen de manera completament autònoma ni en els que el desenvolupament estigui determinat únicament per factors externs. Això comporta superar les demacracions entre territoris, anomenades així per Servaes, i ser estudiats des d’una perspectiva global, nacional o local. En aquest moment es troba la necessitat de crear un nou concepte de desenvolupament que posi èmfasi en la identitat cultural i en la multidimensionalitat, un nou punt de vista sobre desenvolupament i canvi social i es dona més importància i atenció al contingut del desenvolupament amb un enfocament que es regeix per 6 factors: satisfer les necessitats bàsiques, ser un sistema endogen, utilitzar racionalment els recursos a través de l’ecologia, produir canvis estructurals per eliminar desigualtats socials, i utilitzar la democràcia participativa. En definitiva, el canvi ha de ser estructural i córrer a múltiples nivells per aconseguir objectius realment sostenibles i transformadors.
La comunicació no és una activitat en si, sinó que és una eina que està al servei d’una tasca global, que té com a finalitat un procés de consciència, organització i acció de les classes.
L’alliberació del mercat, la consolidació d’un únic model polític i econòmic com és la democràcia liberal i l’economia de mercat ens ha portat a instaurar models de comunicació capitalistes. Aquesta comunicació capitalista implica instaurar en els nostres sistemes comunicatius la immediatesa, l’ús de plataformes i pràctiques del capital com Mailchimp, Twitter (X) o Instagram. A la vegada, l’ús de tota aquesta tecnologia compromet al planeta, i provoca socialment i culturalment una infoxicació a causa de la generació ingent d’informació i la necessitat d’emmagatzemar-la. Estem parlant de més 500 hores al dia de vídeos de Youtube, més de 41 milions de missatges diaris a Whatsapp, 319 usuaris nous a Twitter (X) al dia, més d’1 mil·lió de dòlars en compres en línia, o un allotjament de més de 200.000 usuaris per minut a Zoom, (Arsys)
És per això que cal reflexionar dins de l’Economia Social i Solidària no només de quines son les eines que utilitzem, sinò per què les utilitzem i quins son els objectius a tenir en compte. Cal conèixer les alternatives que tenim a les pràctiques convencionals, que ens permeten recuperar teories de comunicació participativa, popular i alternativa, i preguntar-nos què comunicar i per a qui comunicar, fets que analitzem a la segona publicació d’aquest recull d’investigació “Una mirada teòrica i crítica a la comunicació (II)“.
Bibliografia:
León, José Javier. Comunicación alternativa: un concepto en construcción (2022). Universidad del Zulia.
Moreno Valderas, Lola María. Alternativas al capitalismo en el mundo contemporáneo. (2021) Madrid.
Navarro Nicoleti, Felipe. Comunicación popular y alternativa, capitalismo digital y posverdad. Instituto de investigaciones en diversidad cultural y procesos de cambio (IIDyPCa) – Universidad Nacional de Río Negro; Consejo Nacional de Investigaciones Científicas y Técnicas. Argentina (2023)
Servaes, Jan. Comunicación para el desarrollo sostenible y el cambio social. Una visión general . CIC. Cuadernos de Información y Comunicación (2012)
Barranquero Carretero, Alejandro. Estudios de comunicación y vigencia de la teoría crítica en España. Universidad Complutense de Madrid (2005).
Barranquero, Alejandro; Sáez, Baeza. Teoría crítica de la comunicación alternativa para el cambio social. El legado de Paulo Freire y Antonio Gramsci del diálogo Norte – Sur. Revista Razón y Palabra (2012).