En l’anterior article, “Una mirada teòrica i crítica de la comunicació (I)“, analitzàvem l’origen dels sistemes de comunicació, alguns dels criteris que els sustenten i la seva estructura organitzativa. En aquest article, fem un pas més i explorem en profunditat alternatives que construeixen una nova perspectiva sobre la comunicació.
Aquest article forma part d’una investigació sobre la comunicació alternativa i la sobirania tecnològica, desenvolupada gràcies a l’impuls de la Generalitat de Catalunya dins el projecte Bruix It, una iniciativa de subvencions per a projectes d’emprenedoria digital liderats per dones i d’innovació tecnològica en el cooperativisme. Gràcies a aquesta iniciativa, hem analitzat què ocorre amb la comunicació i quina sobirania tecnològica volem construir dins el cooperativisme.
Quan es comencen a repensar els paradigmes comunicatius i participatius des de processos horitzontals i dialogants, apareixen molts corrents teòrics influents que cal tenir en compte per a la construcció de la comunicació cooperativa i comunitària. Cal recordar que no podem separar l’evolució de la comunicació sense tenir en compte els contextos socioeconòmics i geogràfics, ja que els aspectes comunicatius estan molt marcats per la història i tots els elements que vertebren les diverses societats.
En l’article anterior mencionàvem l’Escola de Frankfurt com a resposta a les teories neoliberals i tradicionals de la comunicació, però hi ha d’altres enfocaments que posen el focus en aquestes construccions alternatives, crítiques amb l’homogeneïtzació de la teoria de masses i de la comunicació.
Abans de començar l’anàlisi, cal destacar un fet històric important que va marcar la construcció del model de comunicació, i és que els anys 50 van ser la dècada en què es va definir un model homogeni. Un dels primers i més influents d’aquests models no prové de les ciències socials i les humanitats, sinó de l’enginyeria de la informació (Shannon i Weaver). El model lineal “font-transmissor-canal-receptor-destinatari” va eclipsar enfocaments més primerencs i orgànics de la psicologia, la sociologia i la semiòtica. Lasswell, Hofland, Newcomb, Schramm, Westley i McLean, Berlo i altres van dissenyar un model de comunicació d’acord amb les seves concepcions, en les quals identificaven que la comunicació era una transferència d’informació (l’estímul), centrant la seva atenció en l’eficiència de la comunicació i els seus efectes.
Aquesta definició es va forjar en un context de comunicació mediàtica o massiva, com ja apuntàvem, i, per tant, aquesta disciplina només va focalitzar els seus esforços en l’estudi dels efectes que produia la comunicació. En canvi, hi ha respostes que posen l’accent en els errors d’aquesta proposta. Fem-ne un breu repàs:
Escola de Frankfurt
Crítica a la societat de consum, la indústria cultural i el tractament de la ciència i la tecnologia com a forces i relacions de producció. Té una forta oposició al positivisme pel seu caràcter instrumental. Destaca especialment pel seu reforç de la idea de trencament de la bidireccionalitat de la comunicació.
Situacionisme
Proposta que vol apropiar-se de les imatges o productes capitalistes per desconstruir el missatge i distorsionar-ne el discurs, produint un efecte crític i transformador. Els situacionistes van inspirar Berardi (2004), figura important per a la comunicació alternativa que posa èmfasi en el potencial subversiu dels mitjans alternatius. Aquesta influència és notable en les pràctiques dels col·lectius adscrits a la guerrilla de la comunicació.
Semiòtica (Umberto Eco)
L’aportació d’Umberto Eco des del camp de la lingüística i la semiòtica sobre la possibilitat d’alterar els signes dominants, coneguda com a guerrilla semiòtica, va ser molt rellevant, especialment per als estudis centrats en la contrapropaganda, el sabotatge informatiu, el culture jamming i la subversió. Aquesta perspectiva no està tan relacionada amb la creació o apropiació de mitjans, sinó més aviat amb estratègies d’alfabetització audiovisual basades en la recodificació i subversió de productes publicitaris i culturals dominants.
Estructuralisme i postestructuralisme
Destaca l’autonomia dels subjectes i dels significats més enllà de les estructures massives dominants. Aquest corrent expressa que “les paraules i l’estructura gramatical no són simples reproduccions del món real, sinó que són construccions seleccionades i arbitràries” (Terrero, 2006). El control de les elits s’efectua, doncs, a través d’ideologies falses amagades en les estructures del llenguatge, els mites i els mitjans audiovisuals.
Segons l’estructuralisme, la funció dels mitjans no és simplement produir entreteniment o notícies, sinó oferir diverses perspectives d’un tema, des d’on poder entendre el seu context.
Comunicació popular
El concepte de comunicació popular es va desenvolupar a America Llatina, i un dels seus principals autors és Mario Kaplún, que va publicar “El comunicador popular”, una proposta que defensava que una persona comunicadora no ha de limitar-se a produir i difondre, sinò a educar, a promoure el pensament crític. Des d’un anàlisi profund de la teoria pedagògica i d’educació de Paulo Freire, que no tracta d’educació des de la informació, sinò des de formar per portar-les a transformar.
Aquesta metodologia estava compromesa amb la comunicació lliberadora que el portava a escriure manuals per exercir el dret a la comunicació sense intermediaris. Aquesta és una de les teories que recuperarem més endavant en l’última publicació.
Feminismes
Les teories feministes també tenen una importància rellevant per a la comunicació alternativa, especialment aquelles que aborden qüestions de gènere, representació en els mitjans, comunicació inclusiva o els models comunicatius digitals transformadors, com el ciberfeminisme.
Per tant, es dedueix que la comunicació alternativa no és un model únic, inflexible i dogmàtic, com sí que passa amb les teories comunicatives tradicionals i neoliberals.
La comunicació alternativa pren sentit quan es parla de comunicacions alternatives en un sentit més ampli per referir-se a totes aquestes pràctiques comunicatives participatives i col·lectives amb una perspectiva transformadora. És una metodologia d’orientació crítica i compromesa amb la praxi transformadora, participativa i localitzada, amb hibridació teòrica i èmfasi en el fet cultural-polític, i amb una crítica absoluta als models comunicatius imperants.
L'alternativa ja existeix, s'anomena comunicació popular i alternativa
L’alliberació del mercat, la consolidació d’un únic model polític i econòmic com és la democràcia liberal i l’economia de mercat ens ha portat a instaurar models de comunicació capitalistes. Aquesta comunicació capitalista implica instaurar en els nostres sistemes comunicatius la immediatesa, l’ús de plataformes i pràctiques del capital com Mailchimp, Twitter o Instagram, i la infoxicació amb la generació ingent d’informació.
És per això que cal reflexionar dins de l’Economia Social i Solidària sobre les alternatives que tenim a les pràctiques convencionals, que ens permeten recuperar teories de comunicació participativa, popular i alternativa, i preguntar-nos què comunicar i per a qui comunicar.
Bibliografia: León, José Javier. Comunicación alternativa: un concepto en construcció (2022). Universidad del Zulia.
Moreno Valderas, Lola María. Alternativas al capitalismo en el mundo contemporáneo. (2021) Madrid.
Navarro Nicoleti, Felipe. Comunicación popular y alternativa, capitalismo digital y posverdad. Instituto de investigaciones en diversidad cultural y procesos de cambio (IIDyPCa) – Universidad Nacional de Río Negro; Consejo Nacional de Investigaciones Científicas y Técnicas. Argentina (2023)
Servaes, Jan. Comunicación para el desarrollo sostenible y el cambio social. Una visión general . CIC. Cuadernos de Información y Comunicación (2012)
Barranquero Carretero, Alejandro. Estudios de comunicación y vigencia de la teoría crítica en España. Universidad Complutense de Madrid (2005).
Barranquero, Alejandro; Sáez, Baeza. Teoría crítica de la comunicación alternativa para el cambio social. El legado de Paulo Freire y Antonio Gramsci del diálogo Norte – Sur. Revista Razón y Palabra (2012).